@clubartsmarcialselpapiol
judoelpapiol@gmail.com
630 628 155 (Miquel)
@fisiqueselpapiol
fisiqueselpapiol@gmail.com
622 666 279 (Adri)
Historia de les arts marcials japoneses: Origen del Ju-Jutsu
"Jū" es tradueix com a suau, flexible, mal·leable o cedir mentre que "Jutsu", es tradueix com art, tècnica o habilitat.
Segons Jigoro Kano la definició de Ju-Jutsu és: “l'art d'obtenir la victòria per mitjà de la flexibilitat o de cedir a la força”[1].
El Ju-Jutsu, Jiu-Jitsu o Ju-Jitsu (segons la regió s’escriu i pronuncia diferent) es un art marcial japonès clàssic amb tècniques que inclouen principalment luxacions articulars, projeccions i escanyaments però també cops de mans i peus a punts vitals[2]. L’èmfasi dels atacs de projecció i luxació va estar motivat per la necessitat de trobar mètodes efectius per vèncer a un oponent amb armadura.
Els mètodes de combat japonesos s’esmenen a la mitologia japonesa de fa més de 2000 anys d’antiguitat. Des de l'any 23 A.C. es diu que Nomi-no-Sukune, un llegendari lluitador de Sumo de la era del emperador Suinin, va matar al seu adversari Taima no Kehaya utilitzant tècniques de lluita i puntades. Aquest és el combat desarmat més antic que es reporta en la història japonesa i probablement, un dels primers combats de Sumo registrats al segon llibre més antic de la historia del japó.[3]
Il·lustració de Nomi no Sukune
Alguns historiadors defensen que el Ju-Jutsu te el seu origen en alguns antics sistemes de combat xinesos que, al mateix temps, es diu van ser la evolució d’un mètode de combat de la India anomenat Kalaripayattu, que es diu es va inspirar del Pankraci grec amb l’arribada de Carlo Magno, que es diu va ser una adaptació dels sistemes de combat Egipcis del 2.000 a.c...[4]
No obstant això, és irrellevant a on s’origina el primer sistema de combat, sinó a on es va refinar l’art marcial. Y es que un art marcial, no només es l’execució d’un mètode de combat a on s’organitzen les seves tècniques en un sistema coherent d’eficàcia provada; es el seguiment continu d’entrenaments físics destinats a millorar l’estat físic i la salut, la pràctica d’estratègies, moviments i tàctiques que agilitzen la ment i l'adhesió a una filosofia de vida, valors o codi de conducta que enalteixi l’esperit. Tot això, sovint, lligat a un enriquiment cultural.[5]
Per molt de temps es va conèixer el Ju-Jutsu com Kumi-Uchi (tècniques de lluita). Aquestes habilitats s’utilitzaven pels guerrers quan perdien les seves armes i es trobaven en combat cos a cos. Gradualment a través dels segles, diversos mestres de Kumi-Uchi es van anomenar mestres de Yawara[6] (mes endavant, anomenat Hapi Yusoo o Hapkido).
Els moderns principis del Ju-Jutsu tenen el seu origen entre el segle VIII i el segle XVI. Era una època de constants guerres civils al Japó i els clàssics sistemes d'armes van ser desenvolupats i constantment refinats en batalles. Se'ls va conèixer amb els noms de Kumi-Uchi, Kogusoku, Kempo, Koshi-no-mawari i Hakuda. En aquesta època les tècniques de Ju-Jutsu van ser desenvolupades com a mètode secundari en cas de pèrdua de l’espasa i per a ser utilitzats al costat d'armes contra oponents armats i amb armadures.
Existeix una col·lecció de breus bibliografies dels mestres de les arts marcials anomenada “Bugei Sho-donin”, a on s'esmenen les arts marcials del període feudal: El Kogusoku i el Ken (equivalent del Kenpo Xinés). El Kogusoku era l'art dels agarris i el Kenjutsu era l'art de guanyar la victòria per la flexibilitat.
L'origen del Kogusoku se li atribueix a Takenouchi Chunagon Daijō Nakatsukasadaiyū Hisamori, el señor del castell de Ichinose en Sakushu qui va fundar l’escola Hinoshita torite Kaisan Takenouchi-ryū al 1532 i consistia de tècniques d'espasa, contenció amb corda, ganivet, tècniques desarmades i de reanimació.
El Ken es diu que va ser portat des de la Xina al Japó per Chingempin. Segons el llibre il·lustrat “Owari meisho dzue”, va fugir dels problemes de la fi de la dinastía Ming i es va refugiar al temple Kokushoji en Azabu (Tokio). Allí vivien tres rōnin (antics samuráis que van perdre el seu señor, guerrers vagabunds, errants com una onada al mar)[7]: Fukuno, Isogai i Miura. Chingempin els va parlar d'un art per a immobilitzar persones el qual havia vist però no havia après els seus principis. Entre els tres van fer recerques i es van fer molt talentosos en ell.
L'origen de molts conceptes i principis del Ju-Jutsu se li atribueix a aquests tres homes els qui van disseminar l'art. Els principis que van redactar són els següents:
1) No resistir-se a l'oponent, ha de guanyar-se la victòria cedint
2) No proposar-se guanyar sovint
3) No deixar-se portar a l'enuig mantenint la ment buida i calmada
4) No molestar-se per coses
5) No agitar-se en una emergència, ha d'estar-se tranquil
En 1603, Després d’un llarga etapa de guerra civil, Tokugawa Ieyasu va asumir el poder al Japó formant un govern militaritzat, això va marcar l'inici del període Edo, el tercer Shogunat de la història japonesa (1603-1868)[8]. Aquest va ser el període de pau i estabilitat nacional més llarg que el japó mai havia conegut. El govern del Shogun es va centrar en evitar que la cultura de la resta del món influenciés negativament al país. Així, molt pocs països tenien permís per comerciar amb els ports Japonesos. Al principi d'aquest període va haver-hi un canvi generalitzat d'estils armats (Katana, llança, arc i fletxa) als no armats. Degut a la fi dels conflictes armats, la classe governant i els nobles van deixar l’estudi de l’art de la guerra per l’estudi de l’art de la Pau: Filosofia, art, tot tipus de cultura i l’administració de la nació. També, com a mètode d’enriquiment físic, mental i espiritual, l’estudi de les arts marcials.
Va ser un període de sorgiment de multitud d’escoles d’arts marcials amb estils que es començaven a diferenciar. Més endavant van ser practicats per gent comuna a la qual se li va prohibir portar armes. Els estils desarmats es van desenvolupar de les tècniques de lluita dels estils armats i van anar col·lectivament coneguts com Ju-Jutsu, Tai-Jutsu i Yawara. L'estil d'aquesta època era bàsic però amb voltejos efectius, escanyaments, cops de puny i puntades.
“Mikawa Eiyu Den” Herois de la província de Mikawa
Entre diverses escoles d’arts marcials, s’expliquen versions molt semblants d’una llegenda, considerada com un dels orígens del Ju. Una d’aquestes versions es la següent:[9]
Prop de Nagasaki vivia un metge i filòsof anomenat Akiyama Shirōbei Yoshitoki, que estava convençut que l'origen de les malalties humanes era la mala utilització del cos i de l'esperit. Aquest precursor de la medicina psicosomàtica va partir cap a la Xina per aprendre les tècniques terapèutiques mes avançades de l’època. Va estudiar els principis del Tao[10], l'acupuntura i algunes tècniques la lluita xinesa, el Wu Shu.
Tornat al Japó, Akiyama va ensenyar a alguns deixebles una vintena de tècniques de reanimació i tres o quatre atacs sobre punts vitals. Havia adoptat el principi positiu de la filosofia del Tao, així com les seves aplicacions pràctiques en medicina i en la lluita. Per a cada malaltia, es troba una cura que sigui contraria i superior. Es combat la força amb una força superior en sentit contrari. Però, davant una malaltia difícil de definir o molt poderosa (o un adversari molt fort), els principis xinesos no tenien resposta.
Els deixebles del metge es van descoratjar i el van abandonar. Akiyama, abatut, es va retirar a un petit temple i es va imposar una meditació de cent dies. En el transcurs d'aquest temps d'ascetisme,va decidir posar en dubte tots els coneixements adquirits.
Un matí, durant una tempesta de neu, va decidir sortir a passejar pel jardí del temple. Anava observant com s’acumulava la neu a les branques dels cirerers i de mica en mica, es trencaven pel seu pes. Més endavant, es va trobar un jove salze a la vora del riu. El pes de la neu corbava les seves branques, però la flexible fusta s'alliberava fàcilment de la seva càrrega de neu i tornava a recuperar la seva posició inicial.
Akiyama observant el jove salze, a la vora del riu
Va ser en aquest moment, quan es va sentir il·luminat, per fi, per la veritat del món.
A la força, cal reaccionar amb la flexibilitat. Si un atacant empeny, no oposeu amb la vostra força, ja que si la seva és superior ens arrisquem a perdre. A la força de l'embranzida, sumeu la vostra i cediu ràpidament amb una sobtada i inesperada reculada. El vostre adversari, desequilibrat, caurà als vostres peus. Si, per contra, un adversari tira de vosaltres cap a ell, no intenteu empènyer en sentit contrari. Acompanyeu la seva força amb la vostra i aprofiteu el seu desequilibri per fer-lo caure sense un gran esforç.
El metge de Nagasaki va perfeccionar llavors l'atac i la defensa de la lluita cos a cos i va crear centenars de tècniques. Els seus deixebles van propagar els seus ensenyaments sota el nom de l’escola Yoshin-Ryu, una de les escoles de mes prestigi de l’època, fundada al 1632[11].
El període Edo va ser l'era del Samurai i el Ju-Jutsu era la seva principal forma de combat després de la Katana. Les tècniques eren ensenyades d'acord amb el rang militar. Els oficials de major rang eren instruïts a més en estratègia militar, cal·ligrafia, poesia, literatura, i regles d'etiqueta de com comportar-se en els palaus dels Daymios.
Tots els Bushi (guerrers) iniciaven el seu entrenament sobre els 10 anys d'edat. Entraven als Dojos per a practicar per la resta de les seves vides aquestes tècniques que els servirien en batalla. Tots els Bushi eren criats amb només un valor i una llei, la llei del guerrer japonès feudal, el “Bushido”[12].
El Bushido, el camí del guerrer i la via del samurai, va tenir el seu origen a partir de la fusió del Budisme i el Shintoisme. Aquesta via pot resumir-se en set principis essencials:
1. Gi: la correcta decisió, la que es realitza amb equanimitat, la correcta actitud, la veritat. Quan hem de morir, hem de morir. Rectitud.
2. Yu: valentia tenyida d'heroisme.
3. Jin: amor universal, benevolència cap a la humanitat; compassió
4. Rei: la correcta acció, el respecte cap a un mateix i cap als altres, cortesia.
5. Makoto: sinceritat completa i absoluta; inclinació a la veritat.
6. Meiyo: honor i glòria.
7. Chugo: devoció i lleialtat.
La via del samurai és un imperatiu i un absolut. Fonamental per a ella és la pràctica corporal a través del subconscient, per això l'enorme importància que se li dóna a la correcta acció o al correcte comportament.
Al zenit del període Edo hi havia més de 700 estils de Ju-Jutsu. En aquest període es necessitava dedicar vuit anys d'entrenament i dedicació per a rebre un “Menkyo” o certificat d'aptitud, no existia en aquest temps el sistema de cintes i Dan actual.
A les diferents escoles o estils clàssics d’aquesta època se’ls coneix com Koryu[13], la major part han desaparegut però alguns es segueixen practicant o han evolucionat fins esdevenir uns altres: Shiten Ryu, Daito Ryu, Aikijujutsu, Kogusoku Ryu,etc.
La fi del període Edo va ser marcat per la restauració Meiji, una abortiva guerra civil va moure el poder del Shogun de tornada a l'Emperador. Aquesta canvi va sorgir com a conseqüència de la superioritat i l’amenaça de les potències estrangeres, que tenien una gran riquesa econòmica, desenvolupament de les lleis, política i administració i sobretot, tecnològica i militar. Alguns nobles de l’època van trobar l’oportunitat de millorar el seu poder econòmic i polític, mentre que d’altres buscaven modernitzar, enfortir i protegir el Japó. Una gran proporció de la classe Samurai feia costat al Shogun durant la guerra. Conseqüentment, quan el poder es va restaurar a l'emperador, moltes coses relacionades al Samurai van caure en desgracia. Un dictamen imperial va ser decretat per l'emperador Melse declarant una ofensa criminal practicar els vells estils combatius. Era una vergonya ser Samurai i tot lo relacionat amb ells. Fins i tot es van prohibir les armes de tot tipus. Durant el període del dictamen, el Ju-Jutsu gairebé es va perdre. De qualsevol manera alguns mestres van practicar el seu art clandestinament, o es van mudar a altres països, permetent que es conservés l'estil. A mitjan segle XX la prohibició va ser aixecada permetent la lliure pràctica de l'art.
Per les seves ancestrals tradicions, el Ju-Jutsu es va nodrir de diferents sistemes d'arts marcials. Els estudiants aprenien a trepitjar, colpejar, immobilitzar, luxar, voltejar i utilitzar diversos tipus d’armes.
El Ju-Jutsu no s'ha adaptat com un esport tan fàcilment com altres arts marcials, així que la competència ha jugat un paper menor. De qualsevol forma, un gran àmbit de Kata és estudiat, incloent una o dues persones i armes com el Sai el Bo o la Katana. Es caracteritza per la seva lluita cos a cos i tècniques a curt abast. A més busca utilitzar l'energia de l'oponent al nostre favor. En el seu estudi s'aprèn també defensa contra armes modernes com a pistola, ganivet o pals. Se simulen situacions comunes del carrer per a l'aprenentatge i millor comprensió de tècniques.
Al 1889 va néixer el Judo com a successor o fins i tot l’evolució del Ju-Jutsu tradicional, amb un sistema tècnic i filosòfic que recollia l’essència d’aquest art però el portava més enllà. D’aquest art marcial i del seu fundador, Jigoro Kano, en parlarem al següent apartat.
L’Aikido és l'últim art que neix del Ju-Jutsu, desenvolupat al Japó per Morihei Ueshiba. Prové del Daito-Ryu-Aiki-Jujutsu, del que hem parlat abans. Literalment Aikido significa “Camí cap a l'harmonia de l'esperit”. En aquest art s'apliquen tècniques de deflexió de força, projeccions, claus i control de l'adversari sense colpejar-lo directament. A més es considera un art pur de defensa que emfatitza molt l'ús i desenvolupament del Ki.
En l'actualitat el Ju-Jutsu te diferents escoles i variants com Ju-Jutsu Brasiler (També anomenat Gracie Ju-Jutsu pel seu fundador, Helio Gracie, qui va aprendre i reformar en la seva besant esportiva les tècniques de Judo apreses per Mitsuyo Maeda i Geo Omori) [14], Kodenkan Ju-Jutsu, Aiki-Jujutsu, Kempo Ju-Jutsu, etc. També s'han emprat moltes de les seves tècniques a altres arts marcials com Sambo, Hapkido, Nin-Jutsu, Kajukenbo, entre altres.
Sense cap dubte el Ju-Jutsu ha demostrat ser a través de centenars d'anys un art marcial complet, al mateix temps que ha aconseguit adaptar-se a les necessitats dels practicants segons la situació.
[2] Kiyose Nakae, Carol Publishing Group (1958). Ju Jutsu Complete.
[3] Príncep Tonneri i d’altres desconeguts. (720). Nihonshoki (Crónicas del japó) Es tracta del segon llibre sobre la historia del japó més antic.
[4] Kostas, D. Lykiardopoulos, N. Destiniy Books, Texas, USA (2007). The Martial Arts of Ancient Greece: Modern Fighting Techniques from the Age of Alexander.
[5] Kerlirzin, Y. Fouquet, G. INSEP, França (1996) Les Cahiers de l’INSEP, Arts martiaux, Sports de combat, nº12-13.pàgines 15 a 55.
[6] Osano, Jun Shin Kigen Sha, Tokio, Japó. (2001).Yawara: The Ancient Japanese Martial Art of Ju-jutsu Zusetsu Juujutsu.
[7] Barry Till, Pomegranate Communications Inc. (2005). The 47 Ronin: A Story of Samurai Loyalty and Courage, pg. 11
[8] Ratti, O. Westbrook, A. Alianza, Madrid. (1994). Los secretos del samurái, las artes marciales en el Japón feudal
[9] Robert, L. Marabout Service. França (1964) Le Judo.
[10] Es refereix al “gran camí”, a l'essència primordial o a l'aspecte fonamental de l'univers i de la humanitat; és l'ordre natural de l'existència.
[11] Manuscrit de l’escola Yoshin Ryu, anomenat Tenjin Shinyoryu Taiiroku
[12] Nitobe Inazō, New York (1899). Bushidō: The Soul of Japan
[13]) Kiyoshi Watatani, Tokio, Japó (1969). 武芸流派大事典 (Enciclopèdia de les escoles d’arts marcials).
[14]Robert Hill. Lulu Publishing. London. (2008) World of Martial Arts! The history of martial arts
